L’operador hamiltonià d’un àtom de
electrons pot
escriure’s com una suma de components,
on representa el
hamiltonià d’un sistema de
electrons
independents i la repulsió interelectrònica entre ells.
Assumim massa infinita del nucli, cosa que ens permet negligir la seua
energia cinètica. Els punts suspensius representen diverses
contribucions com ara correccions relativistes o camps magnètics.
|1.1〉 Per a àtoms, .
Per a un àtom de nombre atòmic
, el potencial
que apareix en
l’expressió de representa
l’atracció entre un electró i el nucli,
Per a molècules veurem
que conté més d’un
nucli.
|1.2〉 La repulsió interelectrònica complica molt el problema.
Si el terme de repulsió
interelectrònica no existís, les
autofuncions dels hamiltonians atòmics i moleculars serien determinants de
Slater, construïts, per a àtoms, amb orbitals d’àtoms hidrogenoides.
Malauradament no és així, cosa que complica molt l’obtenció de les
autofuncions atòmiques i moleculars.
No obstant això, encara que no és exacte, es poden
aproximar aquestes autofuncions mitjançant un únic determinant de Slater, cosa
en què es basa l’anomenat mètode de
Hartree-Fock que estudiarem a continuació.